Jordi Ferran Casas ho té tot documentat. Minuciós com a jugador (anys 40) i detallista 70 anys després, ens ofereix uns quaderns amb història en el que ell mateix explicava els detalls de la seva vida esportiva i dels partits més destacat. Va jugar al juvenil del Laietà (de 1944 a 1946) i després en el primer equip (temporada 1946-47) abans de signar pel FC Barcelona el 4 de novembre de any 1947 per integrar-se en l’equip B. “Després vaig renovar el 3 de agost de 1948 “, explica ell mateix còmodament instal·lat a la seva casa barcelonina, en la mateixa falda de la muntanya de Montjuïc, i sota l’atenta mirada de la seva dona Núria, igualment coneixedora de tots els seus secrets basquetbolístics. Jordi Ferran va néixer el 1928 i tenia 89 anys quan parlem amb ell. “Estava al Laietà i Fernando Font em va proposar fitxar pel Barça. Recordo que jugàvem a les Corts, sota el gol sud del camp de futbol, ​​i en una pista que al principi era de terra. Jugàvem els diumenges al matí, a les 9 el juvenil, a les 10,45 el segon equip i a les 12,30 el primer. ens dutxàvem, anàvem a menjar ràpid i a les 5 al futbol perquè teníem “uns passes” que ens reservaven un seient gairebé davant de la llotja presidencial. Aquest passi era el nostre premi per jugar al Barça perquè jo mai vaig cobrar una pesseta. Ens donaven la samarreta i pantalons i ho havíem de portar cap a casa perquè les mares ho rentessin. Eren altres temps, és clar “, assenyala amb claredat Ferran. “I si el futbol algun diumenge jugava al matí, ja que a nosaltres ens passaven a la tarda. Era l’època de les cinc copes i de la davantera formada per Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. A les Corts vam estar fins que van començar unes obres. Vam estar més o menys un any i mig jugant a la cantonada de Viladomat amb Gran Via en una pista situada a sobre de l’edifici. Es pot dir que jugàvem al terrat. El bàsquet era molt diferent al d’ara. Hi havia dos defenses, un centre i dos alers i cada un tenia la seva especialitat. es corria, es tirava i poca cosa més. Jo era defensa “.

La foto correspon a l’any 50 i Jordi Ferran formava part d’aquest equip. Es el segon per la dreta de peu

El problema, és clar, era compatibilitzar el bàsquet amb el món laboral. “Es feia com es podia. Fèiem 2 entrenaments a la setmana (d’una hora de durada cadascun), al matí o a la tarda però ni molt d’hora ni molt tard perquè no hi havia llum artificial. Si entrenàvem al matí jo anava de casa meva -ja vivia a Montjuïc- a la pista de Gran Via i quan acabava anava ràpid a Ausias March 20, que era on treballava; arribava esgotat i els companys, que acabaven d’aixecar, em deien que d’on venia. Si l’entrenament era a la tarda ja que resultava més fàcil perquè començava a les 7 i podies anar quan acabaves de treballar “. Ferran recorda anècdotes com l’aparició de l’aigua calenta a les dutxes dels vestidors i la seva petita odissea militar amb final feliç. “Em va tocar la mili a Artilleros de Costa i en aquella època es jugaven Campionats Militars. Els caps es van assabentar que jugava a baloncesto i em van fitxar per l’equip del regiment, que volien guanyar a Intendència, que era l’equip al qual anaven tots els jugadors que arribaven endollats. Juguem la final amb ells i jo, que no era anotador, vaig tenir la sort de ficar la ultima cistella i guanyar amb ella. Es van llançar a la pista tots els militars els nostres i gairebé vaig sortir a coll “.
La retirada va arribar aviat. “Jo era viatjant i el 1952, quan tenia 24 anys, em van donar la zona del nord d’Espanya i ja em va ser impossible compatibilitzar-ho. El vaig deixar i ja no vaig jugar més; be algun partit de la festa major del barri que em deien perquè sabia que havia estat jugador i partits del l’Associació de Veterans del Barça, de la qual vaig estar a la Junta Directiva “. Ara segueix el bàsquet en la distància, amb les seves llibretes, perfectament ordenades, i amb els records de qui sap que el bàsquet i el Barça va marcar una època de la seva vida.