Als seus 17 anys, Buscató ja era un nom que sonava en el bàsquet català. Titular al Pineda des dels 15 -portava tres temporades ja al primer equip-, tant Joventut com FC Barcelona ja coneixien sobradament les seves virtuts. “Al Joventut li vaig ficar 39 punts i el Barcelona 29 o 30 perquè no hi havia Lliga Nacional però el Pineda jugava amb els grans”, recorda ara. I els grans es van llançar a per ell. “Els dos equips van venir a parlar amb els meus pares per fitxar-me, però el representant del Barça era Antonio Palés, president de la secció de bàsquet, que era fabricant de farina, de manera que hi havia relació professional i el meu avi coneixia al seu pare”. La passada del ‘Nino’ ​​el Barça estava cantat i així es va concretar amb rapidesa en una entrevista a Pineda entre Palés i el pare del jugador. Però quan tot estava tancat va aparèixer la sempre asseguda i protectora veu materna. “Només jugarà al Barça si accepteu la meva condició”, va assenyalar la mare de Buscató. Tots, sorpresos, la van mirar a la recerca d’aquesta última i inesperada condició. “Pot anar a entrenar i jugar a Barcelona, ​​però cada nit a dormir a Pineda, a casa”. No era una condició fàcil de complir perquè no eren molts els trens que cobrien els 60 quilòmetres que separen Barcelona de Pineda i molt menys a la nit, però els directius del Barça van complir la condició de la mare Buscató.

Però la felicitat barcelonista tan sols va durar aquesta temporada perquè en la següent “va canviar l’estructura. Bonareu va marxar i van entrar dos porto-riquenys”, explica Buscató que va debutar, com l’equip, a la Copa d’Europa. “A la primera eliminatòria ens va tocar un equip marroquí perquè en aquella època alguns jugaven competicions europees, i vam passar, però en la segona ens va tocar el campió polonès, un equip molt fort. No vam perdre per molt cap dels dos partits, però ens van eliminar “. La temporada va ser discreta pel que fa a resultats i el pitjor va arribar al finalitzar. Nino Buscató ho recorda ara:” Ens va reunir el president Llaudet i ens va explicar la situació. No hi havia diners perquè s’havia construït al Camp Nou i encara no s’havia cobrat la venda de les Corts. Ens donava llibertat a tots perquè busquéssim equip i va ser quan va dir que si no havien jugadors, ja jugarien els fills dels socis. Però no va ser una decisió capritxosa; venir donada per les circumstàncies que van fer impossible la continuïtat de l’equip “. El Barça va caure a la Tercera Divisió i Buscató se’n va anar, com gairebé tots els jugadors.” El meu pas pel Barça va ser molt bonic. Era un nen i tothom em va cuidar amb molt afecte. Tinc grans records “.
Únicament es va quedar Joan Canals i el júnior Andreu Balbuena, que havia jugat uns pocs partits amb el primer equip. Començava una dura travessia pel desert per al Barça i en la qual només va sobreviure per l’obstinació de barcelonistes que no van deixar que morís: Piera, Cano, Rabassa, Sadurní, Giró, Junqueras …
Buscató tenia 19 anys i se’n va anar al Aismalibar de Montcada, on va jugar tres temporades, abans de fitxar pel Joventut de Badalona, ​​on va assentar una carrera que el va convertir en jugador de referència. 222 vegades internacional amb la selecció espanyola, amb la qual va participar en els campionats d’Europa d’Istanbul (1959 i la seva primera competició oficial), Belgrad, Wroclaw, Moscou i Barcelona; al Mundial de Xile (1966) i en els Jocs Olímpics de Roma (1960) i Mèxic (1968). Es va retirar després de l’Eurobasket de Barcelona (1973) amb la medalla d’or penjada al coll i sempre s’ha mantingut lligat al bàsquet, com a entrenador -va tornar al Barça per fer-se càrrec de l’equip Júnior-, com a professor a l’INEF i com a comentarista. És una de les opinions més precises i respectables. Tot un mite.