Pertany al selecte grup de jugadors (Epi, Solozábal, Andrés Jiménez i ell mateix) que pot gaudir de veure la seva samarreta penjada al Palau Blaugrana i el seu número retirat. És el reconeixement a un jugador irrepetible, tant per les seves condicions físiques (2,21 metres i 140 kg.) com per la seva gran humanitat. Roberto Dueñas va ajudar a aconseguir títols i va marcar un època en la seva posició. Malgrat els seus centímetres i quilos no era el pivot que només podia ajudar prop dels cèrcols; tenia un tir a tres/quatre metres més que respectable, passava molt bé i sabia moure’s. En deu temporades amb el Barça, va guanyar sis Lligues, dues Copes del Rei, una Copa Korac i una Eurolliga. Amb la selecció espanyola (84 vegades internacional) va aconseguir la plata en l’Eurobasket de 1999. Va ser triat en el Draft per Chicago amb el número 57 encara que mai va mostrar el més mínim interès per jugar en l’NBA.

El propi Propietàries ha explicat el seu reclutament per al món del bàsquet. “Tenia 16 anys i anava a estudiar a Móstoles. Un entrenador del Fuenlabrada em va veure en la parada dos o tres dies i em va dir si volia jugar al bàsquet. Tot va començar allí”. Va assistir a una ‘operació altura’ (entrenaments amb jugadors alts perquè poguessin ser coneguts pels clubs) i el Barça ho va incorporar amb celeritat. Després d’un parell de cessions (una a Fuenlabrada i una altra al Cornellà) va debutar amb el primer equip blaugrana el 17 de desembre de 1995 i va ser un jugador important durant 10 temporades, fins que al juliol del 2005 el tandem format per Savic i Ivanovic van decidir no renovar el seu contracte. Va jugar en el Akasvayu de Girona fins que va arribar Svetislav Pesic, amb el qual no havia tingut una bona relació en el Barça, i després d’un testimonial pas pel Joventut, va decidir retirar-se amb 31 anys amb un evident desgast físco -bàsicament la seva esquena- fruit de la seva constitució. Es va anar amb 2113 rebots i 266 taps.

Al costat de Epi, Solozabal i Jiménez té la seva samarreta penjada al Palau

El bàsquet va seguir present en la seva vida. Es va quedar a viure a Barcelona i va seguir en el club barcelonista. Treballa en la pedrera del Barça, sobretot entrenant moviments amb els pivots. “No jugo ni pachangas. Moltes vegades els veterans del Barça em diuen que vagi a jugar amb ells, però no em ve de gust. Jo ja vaig jugar, això ja va passar. Ara m’encanta el que faig, gaudeixo del bàsquet formant als xavals”,comenta.

Quan es va conèixer la decisió de la directiva del club de penjar la seva samarreta amb el número 12 va assenyalar que “aquest és el millor record possible que pot existir. He estat molts anys en el Barça gaudint del que m’agrada fer, però no m’ho esperava. Veure la meva samarreta penjada al costat de les de Epi, Solozábal o Andrés Jiménez és un somni i un orgull”.

Són els quatre jugadors més historicos del Barça

Ho vols compartir?