1976: Nacho Solozábal

Ningú com ell per a ser definit com el ‘líder’. Nacho Solozábal va ser, dins i fora de la pista, un referent per als seus companys. Un base de 1,85 metres elegant i intel·ligent, que sabia on fer arribar la pilota a cada moment. Va formar amb Epi i Sibilio el trio màgic que va acabar amb l’hegemonia del Reial Madrid i va portar al Barça a lluitar per tot després de superar als blancs. El món del bàsquet (el personal, no) li va conèixer sempre com Nacho i Nacho va guanyar 6 Lligues, 9 Copes i dues Recopes amb el Barça, l’únic club de tota la seva vida esportiva. Va sortir del Col·legi Maristes de Sant Joan i va ser juvenil i júnior ja en el club barcelonista, debutant en el primer equip en la temporada 1975-76 quan tenia 17 anys (va néixer el 8 de gener de 1958) i de la mà de Ranko Zeravica, que sempre va apostar pels joves. Va prendre el relleu de Miguel López Abril -un altre jugador de la pedrera- i rampell es va convertir en titular, posició que va mantenir fins a la seva retirada, en la temporada 1991-92. 16 anys com a barcelonista li van convertir en un ídol per als aficionats del Palau, a més d’un referent per a la història del club -la seva samarreta està penjada al Palau- i del bàsquet espanyol en general.

El 22 de desembre de 1987 va néixer el ‘triple de Nacho’ com ja s’anava a conèixer en el futur la canastra que va fer al Barça campió de Copa derrotant al Madrid en l’últim segon de la final. Va ser un partit espectacular, en el qual els blancs van ser gairebé sempre per davant. El Barça perdia per 4 punts a 90 segons del final i a l’última jugada es va arribar amb 81-83 per al Madrid. Els barcelonistes van apurar molt la jugada, amb moviments que tractaven de deixar en avantatge a Epi o Sibilio, als quals s’assenyalava com els executors de l’últim llançament. Solozábal va ser objecte d’una falta per part de Llorente, però en aquella època es podia triar entre llançaments i treure de banda i Aíto es va decantar per la segona opció. Restaven 12 segons i es va dissenyar una jugada per a Chicho. Però la defensa blanca li va pressionar amb tres jugadors i Sibilio va fer circular la pilota a la dreta de l’atac barcelonista en el qual estava Solozábal. Aquest no s’ho va pensar molt -tampoc tenia temps- i va llançar un triple tan ortodox com precís. La imatge vibrant del base, amb els punys a l’aire i rebent als seus companys que acudien a abraçar-lo, va quedar per sempre en la retina dels barcelonistes. “Va entrar, va entrar!!!” va titular la seva crònica José Manuel Fernández, enviat d’El Mundo Deportivo a Valladolid.

Va ser el jugador que més títols ha guanyat amb la samarreta blaugrana

José María Aznar, llavors president de Castella i Lleó i madridista declarat, va ser l’encarregat de lliurar a Nacho la Copa. “Va ser especial perquè no havíem començat molt bé la temporada a Europa i aquest triomf ens va donar tranquil·litat i va permetre fer el que vam fer després que va ser guanyar la Lliga també”, va explicar després el base barcelonista. El seu millor moment en el Barça? A nivell individual segur que sí encara que a l’hora de fer balanç a la seva trajectòria el jugador va assenyalar que “el millor va ser acabar amb l’hegemonia del Madrid i poder aconseguir molts títols”. Mentre que en el pitjor no té dubtes: “no guanyar la Copa d’Europa”.

Solozábal va continuar rendint a un gran nivell i així estava -sent el jugador més utilitzat després de Epi- al final de la temporada 1991-92 quan la directiva del Barça va decidir tirar-se enrere i no renovar-li el contracte. “No em vaig jo; em fan fora -va explicar llavors Nacho-. He fet el possible i gairebé l’impossible per seguir al Barcelona”. “Va ser un moment molt difícil, perquè jo esperava continuar -va analitzar amb tranquil·litat anys després-, però el club va decidir que no”. “No va ser un problema econòmic, sinó una diferència de criteri”, va assegurar.
No li van faltar ofertes i en un principi va pensar a canviar d’aires, “però després de reflexionar vaig veure que era millor acabar en el club de tota la meva carrera i donar un gir a la meva vida”. Ho va fer. Va aprovar les dues assignatures que li faltaven per a acabar Econòmiques, va treballar com a tal i de seguida es va dedicar a les seves grans ocupacions des de fa molts anys: un excel·lent campus d’entrenament per a nens en la Federació Catalana i destacat analista de TV3.

Nacho Solozábal continua sent un ídol per al barelonismo i les dierencias que van provocar la seva sortida del club van ser solucionades el 8 d’octubre del 2006 quan se li va realitzar un homenatge en el Palau –“soc un home del Palau i per a mi és el santuari del bàsquet i de tots els culers”, va dir emocionat aquell dia i es va penjar la seva samarreta amb el número 7 entre l’entusiasme dels aficionats. El reconeixement que mereixia un jugador exemplar que només va vestir els colors blaugrana.