1982: Luis Miguel Santillana

Luis Miguel Santillana és un clar exemple que pots entrar en la història d’un club sense haver jugat molt de temps en ell. El popular Santi va ser un dels millors jugadors de l’època i, sens dubte, el pivot amb més qualitat i més coordinat en uns anys en el que no era fàcil trobar un home alt (2,05 metres) que es mogués amb soltesa, tirés amb eficàcia i jugués amb intel·ligència. No és estrany que arribés a jugar en la selecció europea i fora 159 vegades internacional amb l’espanyola.

Santillana, que va néixer a Barcelona el 13 d’agost de 1951, es va formar en les categories inferiors del Laeitá i va desenvolupar tota la seva carrera esportiva en el Joventut de Badalona, on va guanyar una Lliga, tres Copes i una Korac. Es va retirar en 1981 (amb tot just 30 anys). “Sempre vaig dir que si hagués jugat en un equip més gran, jo hagués estat més gran”, comenta. Va tenir l’oportunitat d’anar al Reial Madrid sent juvenil (se li oferia anar un any a formar-se a North Carolina), però es va decidir per l’oferta del Joventut. “Vam estimar que era millor per a la meva progressió quedar-me en la zona de Barcelona. La presència d’entrenadors com Juanito Canals i Eduardo Kucharski ens va ajudar a decidir-nos”, recorda. “No era un pivot pesat, però sí hàbil. Tenia bona mà i dominava el ganxo. No és veritat que no m’agradés pegar-me, però sí que és possible que la meva feblesa podia ser la defensa. De totes maneres, solien posar-me al costat a un pivot més de xoc”, explica el propi jugador.

Però Santillana va sorprendre el món del bàsquet decidint tornar un any després. I ni més ni menys que al FC Barcelona després d’acceptar una oferta que li havia realitzat Antonio Serra, llavors entrenador barcelonista.
Van ser dos anys de blaugrana que es van convertir en història perquè es va aconseguir guanyar una Lliga de manera èpica derrotant al Madrid al Palau quan tot semblava perdut i amb un palmeo decisiu de Santillana. “Va ser una gran remuntada. Crec que arribem a perdre per 17 punts i llavors Antoni Serra va decidir treure’ns a Manolo Flores i a mi, que érem els dos veterans. Aquesta jugada final és fruit de 20 anys de carrera. No va ser senzill, però vaig intuir que la pilota podia anar allí després del tir de ‘Marcelo’ (Marcelus Starks)”. Es va jugar el 12 de febrer de 1983 i es va arribar a la jornada número 20 amb el Madrid imbatut i el Barça amb una sola derrota (91-85 en pista blanca). Una victòria del Madrid li donava el títol i un triomf barcelonista provocava un partit de desempat. Solozábal, Epi, Sibilio, De la Creu i Starks van sortir pels blaugrana i Corbalán, Delibasic, López Iturriaga, Fernando Martín i Romay, pels blancs. En els últims minuts de la primera meitat Delibasic va posar la màxima diferència fins a aquest moment (36-45). En la segona meitat l’avantatge del Madrid es va estabilitzar sobre els 15 punts quan Serra va prendre la decisió de fer entrar a Santillana per de la Creu) i a Flores (per Sibilio). Els dos veterans van impedir que l’avantatge s’ampliés però el partit semblava perdut quan el Madrid guanyava per 10 punts falta de 5 minuts.

Només va jugar dos anys en el Barça però va deixar constància de la seva qualitat i va ser decisiu per a guanyar la Lliga

Mancant 1.45 una suspensió de Delibasic posa al Reial Madrid +6. Els visitants estan dos a dalt mancant 50 segons i una valenta entrada de Flores posa la igualada, que podia ser definitiva perquè en aquella època valia l’empat. Falla Delibasic en l’atac blanc i tampoc encerta Starks en una mitjana tornada. El partit sembla sentenciat amb l’últim tir quan apareix Santillana des de darrere per a trobar un passadís entre molts jugadors, palmear la pilota amb la mà esquerra i posar el definitiu 82-80… que va servir per a guanyar el títol en el desempat d’Oviedo perquè Barça i Madrid van guanyar els sis partits que restaven.

Luis Miguel Santillana, que aquest dia va anotar 10 punts, havia entrat en la història barcelonista amb el seu espectacular palmeo.

Ho vols compartir?