1956: José Luis Martínez

Va ser un dels integrants de l’equip campió de Lliga a la temporada 1958-59, però ha estat molt més que un jugador d’un moment i, per descomptat, molt més que el ‘germà de l’Alfonso Martínez’ com se’l va conèixer durant algun temps. José Luis Martínez és un dels jugadors amb més qualitat i personalitat que ha passat pel FC Barcelona i, per descomptat, una estrella a la seva època, quan el bàsquet barcelonista feia els primers passos a l’elit.

José Luis Martínez va arribar al Barça de la mà de Fernando Font i d’Alberto Almirall quan amb prou feines havia fet 14 anys. Tres anys abans havia arribat a Barcelona, ​​juntament amb tota la família, des de la Saragossa natal, on va néixer el febrer del 1935. Els seus pares el van matricular a la Salle Bonanova, un prestigiós col·legi barceloní, allà es va iniciar al bàsquet, passió que després compartiria amb els seus germans Alfonso i Miguel Ángel. “La vida té molt d’atzar. Hi ha coses que no pots canviar el teu destí. I el meu fitxatge pel Barça és una mostra d’aquest atzar. va agradar. ‘Bé, tu també et quedes’. Així es va completar l’equip i vaig arribar al Barça. Són coses que poden canviar la teva vida i és clar que la meva la va canviar”. Corria l’any 1949 i s’obria un nou horitzó. Ho explicava amb tot luxe de detalls José Luis Martínez que desbordava amb anècdotes i records. Instal·lat a l’illa canària de La Palma amb la seva dona María José Pérez Gómez (miss Espanya l’any 1963), fins a la seva mort el 2017, viatjava amb freqüència a Barcelona per visitar els seus fills i freqüentar els amics de l’època en què jugar al Barça tenia poc a veure amb el que ara coneixem.

“Jugàvem en Les Corts, en una pista habilitada en uns dels gols i els vestuaris estaven sota la tribuna, per descomptat sense aigua calenta a les dutxes. No hi havia utillero ni res semblant i deixaves la samarreta i t’ho rentaven encara que el chandal t’ho emportaves a casa. Record que un company (Manolín) no se l’emportava per a rentar i el deixava penjat allí fins al següent dia. Amb tota la temporada així és facil imaginar les condicions en les quals arribava el chandal al final. Llavors, el club només et donava la samarreta i les sabatilles. Diners? No, no es pagava res en aquella època. Com a molt, una passada per a veure el futbol”.El moment era convuls amb un Barça amb un poder escàs i amb l’aparició de nous equips que començaven a abonar alguns diners. És el cas de l’Aismalibar, un equip de Montcada –una població propera a Barcelona–, que volia fer-se gran i disposava de mitjans. Tomás Pallaroa, el seu president, va aconseguir fitxar José Luis Martínez -i el seu germà Alfonso- que van arribar per lluitar pel títol de la temporada 1955-56 encara que es van haver de conformar amb la segona posició després del Reial Madrid. Amb Kucharski d’entrenador-jugador, l’Aislmalibar va aportar un sol d’aire fresc al bàsquet -amb una bona defensa a zona, per exemple- però es va mantenir poc a l’elit, entre altres coses per Raimundo Saporta ja havia pres el poder i el Madrid va començar a endur-se els millors jugadors, entre ells els germans Martínez, que van vestir. Va ser llavors, final de la temporada 57-58 quan José Luis, que havia acabat els estudis de Dret, va comentar a Alfonso que ell no tornava a Madrid. «José Luis era mil vegades millor que jo -comentaria anys després Alfonso-, però es va retirar aviat, va acabar els estudis de dret i estava cansat d’anar d’un lloc a l’altre sense guanyar gaires diners».