Fernando Font
Durant 15 anys va ser jugador (3 temporades), entrenador (11) i tot el que es pot ser en un Club
Fernando Font va ser capità del Barça durant 3 temporades. En aquesta foto saludant al rival abans d’una final de Copa
Fernado Font va destacar per la seva versatilitat en la pista i per l’eficàcia dels seus llançaments
Fernando Font és un dels personatges imprescindible per a entendre el bàsquet de les primeres dècades del segle passat. Discipulo del Pare Millán, l’home que va introduir l’esport de la canastra a Espanya, jugador, entrenador, seleccionador, periodista, directiu… ho va ser tot i va deixar empremta allí per on va passar.
Font va néixer el 12 de desembre de 1915 a Ceuta, on el seu pare militar havia estat destinat, i va morir el 8 de novembre de 2002 a Barcelona. En 1928, quan tenia 13 anys, va començar a jugar en els Escolapis de Mataró i el seu primer entrenador va ser el Pare Millán, que donava claes d’Història Universal en el centre. Un any després el seu pare va ser traslladat a Barcelona i Fernando va fitxar pel Patrie, equip amb el qual va ser quatre vegades campió de Catalunya i una d’Espanya (1935), quan a penes tenia 19 anys. Va continuar jugant -com i on va poder- durant la guerra civil i a la seva acabo va tornar a formar part d’un equip: Atlétic de Gràcia, amb el qual va ser subcampió d’Espanya en 1939 en la primera competició després del conflicte bèl·lic. En 1940 decideix, juntament amb un grup de ex-companys de l’equip Patrie, refundar l’FC Barcelona, que havia suspès totes les seves activitats. Des de 1940 a 1955 és jugador (tres temporades), entrenador (11) i gairebé tot en el Barça, al qual col·loca en el més alt de panorama baloncestístico. Va ser campéon de Catalunya en les temporades 1941-42, 1942-43, 1944-45, 1945-46, 1946-47, 1947-48, 1949-50, 1950-51, 1954-55.
En 1940, amb un grup de jugadors del Patrie, va refundar el F.C.Barcelona que havia suspés totes les seves activitats per la guerra
Després va ser entrenador del Orillo Verd en la primera edició de la Lliga Nacional, pioner i fundador del Col·legi Nacional d’Entrenadors, seleccionador espanyol, col·laborador de la Federació Catalana i de l’Espanyola, a més de publicar regularment cròniques a Barcelona Esportiva, La Premsa i El Correu Català.
Va escriure llibres interessants com a Ànima Olímpica, unes memòries noveladas de la seva vida esportiva amb el qual va ser finalista del Premi Olímpia, El llibre d’or del bàsquet, imprescindible per als amants d’aquest esport i Gegants d’Europa (al costat de Manuel Moreno i Xavi Martínez Olivar) que ha estat la història mes documentada de la secció durant moltes dècades.
Ho vols compartir?