1975: Juan Antonio San Epifanio

Epi. Simplement Epi. Res de Juan Antonio San Epifanio. Tots ens entenem en parlar de Epi, per molt que en els seus primers partits en el Barça aparegués en la premsa com Epi II recordant que el seu germà Herminio també jugava. Epi va ser, de llarg, el millor jugador espanyol abans que explotés la generació de Gasol. I un dels millors d’Europa. Un jugador exemplar fet a si mateix a base de treball i sacrifici. S’ha dit molt que Epi era un mal jugador en edat júnior i això és una veritat a mig fer. Ell mateix va explicar que “el meu primer partit el va perdre per 27-0 i aquesta temporada no vaig conèixer la victòria, però a l’any següent ja aconseguim un empat a 7 punts i jo vaig anotar 4”. Però va ser descartat en el col·legi Sant Tomàs d’Aquino perquè sobraven tres jugadors. No era una estrella -estava alguns esglaons per sota, per exemple, de Juan Manuel López Iturriaga- però havia après molt en el CN ​​Helios on va arribar amb 12 anys procedent del Col·legi Sant Tomàs de Saragossa, on havia nascut el 12 de juny de 1959 i va arribar a ser internacional juvenil (8 ocasions), júnior (26) i sub’22 (13). Era la perla de l’històric club aragonès quan es va produir un fet inesperat.

Anava a desaparèixer el Cas, un equip basc finançat per la signatura de begudes i el Barça va decidir emportar-se a Herminio San Epifanio, el seu millor jugador. Va pagar un milió de pessetes i va acceptar la seva única condició: “el meu germà Juan Antonio ha d’entrar en el Barça”, va dir a Eduard Portela, Director Esportiu del club. Era 1974. Herminio es va anar al primer equip i Juan Antonio, al juvenil i el col·legi Alpe. Tres anys després -ja convertit en Epi i de la mà de Ranko Zeravica- va iniciar la seva triomfal carrera en el primer equip del Barça. 18 temporades (es va retirar el 21 de maig de 1995) en el qual va guanyar 7 Lligues, 10 Copes, 2 Recopes i una Korac. Va ser 239 vegades internacional -el que més fins que ho va superar el també barcelonista Navarro- i es va convertir en el millor jugador d’Europa (oficialment designat l’any 1984). Va ser el referent barcelonista en els millors anys i va deixar va segell d’una qualitat humana d’acord amb l’esportiva. Complia en defensa i en atac tenia aquesta màgia dels quals saben llegir el joc i anoten amb facilitat. Finalitzava els contraatacs amb perfectes safates i amb tirs de 3/4 metres a tauler i en atac estàtic era una assegurança amb els seus llançaments per poc que sortís del bloqueig amb uns centímetres. El seu rendiment va ser més eficaç quan va aparèixer la línia de tres punts en la temporada 84-85. Sense triples, manté el rècord d’anotació de la Lliga ACB (comptabilitzava des de 1983) amb els 54 punts que li va fer al Joventut en la primera temporada sota aquest format.

“Va ser un partit extraordinari i va tenir dues pròrrogues. Jo tenia un dia encertadíssim, amb uns molt bons percentatges en el tir. Estava molt inspirat, i record que a més vaig anotar les canastres importants en els moments decisius. Tinc un record molt grat. Però mai vaig pensar que aquesta anotació anés a perdurar tant “, va comentar el mateix Epi. El colofó a la seva vida esportiva va ser el 25 de juliol de 1992 quan va realitzar l’últim relleu amb la torxa olímpica en els Jocs de Barcelona en un honor que mai havia correspost a un jugador de bàsquet. Epi ho explica amb rotunditat. “Ho he dit moltes vegades, però és l’única manera de definir-ho: va ser com estar en un núvol, un moment màgic”. Eren els seus quarts Jocs després de Moscou’80, Los Angeles 84 i Seül-88. Encara que ara el seu nom continua viu perquè la seva excel·lent imatge li va permetre protagonitzar gran quantitat d’anuncis publicitaris. Va ser comentarista de televisió i manté una empresa que organitza esdeveniments esportius, entre altres activitats. Un mite en el barcelonisme, sens dubte.