Jordi Ferran
1947: Va arribar al Barça per jugar a l’equip B però es va convertir en important a l’A
La foto correspon a l’any 50 i el Jordi Ferran formava part d’aquest equip. És el segon per la dreta de peu
Jordi Ferran continua jugant amb els Veterans del Barça.
Ho vols compartir?
Jordi Ferran Casas ho té tot documentat. Minuciós com a jugador (anys 40) i detallista 70 anys després, ens ofereix uns quaderns amb història en què ell mateix explicava els detalls de la seva vida esportiva i dels partits més destacats. Va jugar al juvenil del Laietá (de 1944 a 1946) i després al primer equip (temporada 1946-47) abans de signar pel FC Barcelona el 4 de novembre de 1947 per integrar-se a l’equip B. “Després vaig renovar el 3 d’agost de 1948”, explica ell mateix còmodament instal·lat a la seva muntanya i sota l’atenta mirada de la seva esposa Núria, igualment coneixedora de tots els seus secrets basquetbolístics. Jordi Ferran va néixer el 1928 i tenia 89 anys quan vam parlar amb ell. “Estava al Laietá i Fernando Font em va proposar fitxar pel Barça. Recordo que jugàvem a les Corts, sota el gol sud del camp de futbol, i en una pista que al principi era de terra. Jugàvem els diumenges al matí, a les 9 el juvenil; a les 10.45 el segon equip ia les 12.30 el primer. Ens dutxàvem, menjaríem ràpid ia les 5 al futbol perquè teníem unes passades que ens reservaven un seient gairebé davant de la llotja presidencial. Aquesta passada era el nostre premi per jugar al Barça perquè jo no vaig cobrar mai una pesseta. Ens donaven la samarreta i pantalons i l’havíem de portar cap a casa perquè les mares el renten. Eren altres temps, és clar”, assenyala amb claredat Ferran. “I si el futbol algun diumenge jugava al matí, doncs a nosaltres ens passaven a la tarda. Era l’època de les cinc copes i de la davantera formada per Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchón. A les Corts vam estar fins que van començar unes obres. Vam estar més o menys un any i mig jugant a la cantonada de Viladomat amb Gran Via en una pista situada a sobre de l’edifici. Es pot dir que jugàvem al terrat. El bàsquet era molt diferent d’ara. Hi havia dues defenses, un centre i dos ràfecs i cadascun tenia la seva especialitat. Es corria, es llençava i poca cosa més. Jo era defensa”.
Va jugar el seu primer partit com a barcelonista el 9 de novembre de 1947 al Campionat de Catalunya, amb victòria barcelonista sobre el C.N. Manresa (24-20) com recull la seva pròpia crònica que es pot llegir a un d’aquests quaderns. “Partit summament interessant el jugat avui per l’anivellat del mateix i l’ardor posat en el joc per tots els jugadors. Llàstima que l’àrbitre senyor Bernadó interrompia molt el joc amb salts i personals, faltes que potser ha xiulat una mica en excés”, va escriure llavors Jordi Ferran, afegint sempre els anotadors. Aquell dia ell va anotar 2 punts, igual que Duñach i Cababes; Tiñena va arribar als 7, Esteva es va quedar en 6, Isal, en 4 i Sardà, 1. I així partit a partit. «La tarda de diumenge l’aprofitava per escriure la crònica dels partits i afegia l’endemà la classificació que publicava El Mundo Deportivo». I Ferran ensenya orgullós dues llibretes ja groguenques pel temps transcorregut i algunes fotocòpies del mitjà de comunicació. Duñach, Sardà, Isal, Cabanés, Esteve i Ferran eren els components habituals de l’equip. “Els jugadors més importants de l’època eren Ferrando, Kucharski i Manolín. Fernando Font era jugador del primer equip i entrenador del B. Venia del Laietá i la meitat dels jugadors d’aquest equip, entre ells el meu germà Josep -tres anys menor-, vam acabar al Barça. Ningú no cobrava res. L’ambient era molt familiar i molts n’hem mantingut la relació a través dels anys”.
“No vaig cobrar mai res per jugar al Barça i l’únic i gran premi era un “passe” per veure el futbol els diumenge a la tarda a les Corts”
El problema, és clar, era compatibilitzar el bàsquet amb el món laboral. “Es feia com es podia. Fèiem dos entrenaments a la setmana (d’una hora de durada cadascun), al matí oa la tarda però ni molt d’hora ni molt tard perquè no hi havia llum artificial. Si entrenàvem al matí jo anava de casa meva -ja vivia a Montjuïc- a la pista de Gran Via i quan acabava corrent a Ausias March 20, que era on treballava; arribava esgotat i els companys, que s’acabaven d’aixecar, em deien que d’on venia. Si l’entrenament era a la tarda, doncs resultava més fàcil perquè començava a les 7 i podies anar quan acabaves de treballar”. Ferran recorda anècdotes com l’aparició de l’aigua calenta a les dutxes dels vestidors i la seva petita odissea militar amb final feliç. “Em va tocar la mili a Artilleros de Costa i en aquella època es jugaven Campionats Militars. Els caps es van assabentar que jugava a bàsquet i em van fitxar per a l’equip del regiment, que volien guanyar Intendència, que era l’equip on anaven tots els jugadors que arribaven endollats. Vam jugar la final amb ells i jo, que no era anotador, vaig tenir la sort de ficar la darrera cistella i guanyar-hi. Es van llançar a la pista tots els militars nostres i gairebé vaig sortir a coll”.
La retirada va arribar aviat. “Jo era viatjant i el 1952, quan tenia 24 anys, em van donar la zona del nord d’Espanya i ja em va ser impossible compatibilitzar-ho. Ho vaig deixar i ja no vaig jugar més; bé algun partit de la festa major del barri que em trucaven perquè sabia que havia estat jugador i partits de l’Associació de Veterans del Barça, de la qual vaig estar a la Junta Directiva”. Ara segueix el bàsquet a la distància, amb les llibretes, perfectament ordenades, i amb els records de qui sap que el bàsquet i el Barça va marcar una època de la seva vida.