Joan Canals
1956: Va ser campió de Lliga i Copa i l’únic que es va quedar en el Barça després de la retirada de Llaudet
Ho vols compartir?
Molts jugadors han passat pel Barça des que, en 1926, es posés en marxa el bàsquet, la que sempre va ser la seva secció estrella. Tots han aportat alguna cosa a un recorregut de més de 90 anys, però només uns quants van aconseguir la categoria de ‘llegendes’ per la seva qualitat en la pista i pel seu compromís fora d’ella. Juan ‘Juanito’ Canals és qui primer va fer història en el bàsquet blaugrana. Canals va ser l’únic que va resistir quan el president Enrique Llaudet va decidir prescindir del bàsquet en el moment més fosc de la secció.
El Barça havia guanyat la seva primera Lliga -a més de la Copa- en el temporada 1958-59 amb un equip de primer nivell (Bonareu, Alonso i José Luis Martínez, Buscató, Cano, Plana, Miró, Mateu, Melendez i el mateix Canals, amb Jaume Isal com a entrenador) i semblava que l’arribada a l’elit era per a quedar-se molts anys. Però les coses no van funcionar bé en les dues següents temporades i Llaudet, responsable i defensor entusiasta del bàsquet en la temporada del títol de lliga, va decidir que la secció “havia de ser només per als socis i els seus fills”. Es va acabar el màxim nivell i, lògicament, es van anar els jugadors de màxim nivell. “Jo em vaig quedar perquè m’agradava el Barça. Estava a gust. Estàvem un juvenil anomenat Valbuena i jo”, ho explicava Canals en el seu habitatge badaloní, quan tenia 89 anys, la seva trajectòria esportiva i, sobretot, la seva vida blaugrana.
Canals va morir el 28 de Febrer de 2018, va fer molt pel bàsquet en general i va ser el primer referent del Barça.
Va vestir per primera vegada la samarreta blaugrana en 1956 quan ja havia estat 24 vegades internacional i medalla d’or en els Jocs del Mediterrani de 1955. “Vaig poder anar al Barça un parell d’anys abans. Em van venir a buscar. Jo estava al Sant Josep jugant en una pista de terra. Només tres jugadors no cobraven i jo era un d’ells. Un dia vaig ser a un entrenament. La temperatura estava per sota del 0 i només hi havia dos companys. Ens quedem esperant quan va arribar Andreu Ponsirenas, que era qui manava. Només tres havíem acudit en aquell dia de gossos i en lloc d’agrair-nos-el, ens va pegar brega perquè estàvem esperant als companys i no entrenant-nos. ‘No teniu amor al club’, ens va dir. ‘Jo marxo’, vaig decidir en aquell moment”. Finalitzava la temporada 1949-50 i Canals va complir el que va dir encara que el Sant Josep li va oferir per primera vegada diners perquè es quedés. Va ser llavors quan va arribar el Barça. “Els vaig dir que sí i estava mitjà compromès, però van sorgir els problemes. Jo era obrer, treballava en l’empresa familiar i finalitzava la jornada a les 7. Anar als entrenaments a Barcelona significava haver de deixar de treballar a les 5 i el meu pare va dir que no. El Barça en aquella epoca no pagava res i no ens ho podíem permetre. Va haver-hi una mica d’embolic però vaig acabar en el Joventut, que ho tenia molt més a prop”
“Vaig poder anar al Barça un parell d’anys abans, però el vaig haver de descartar per problemes de treball”
Fins a 1956 no es va poder alliberar parcialment del seu treball d’obrer en l’empresa familiar i atendre el perenne interès barcelonista. Va deixar enrere el Joventut –“no ho vaig passar bé perquè Brunet, que era entrenador-jugador, tenia un caràcter difícil. L’equip no va funcionar i va deixar de comptar amb mi. Jo vaig dir que Brunet o jo i com ell va continuar, jo em vaig anar”. El Barça no estava entre els millors del moment. “Jugàvem –recuerdaba Canals- sota les graderies de Les Corts, a l’aire lliure per descomptat i l’entrenador es deia Ortiz”. Va ser una transició fins a l’arribada de la temporada 1958-59 quan van arribar Alfonso Martínez i un jovenet (17 anys) anomenat Buscató al qual tots denominaven ‘Nino’ pel seu juvetud i el seu rostre aniñado.
Canals va ser imprescindible perquè Buscató pogués jugar en el Barça. “Ell vivia a Pineda i treballava en el forn de la seva família, situada tambien en aquesta població. Havia de ser allí a primera hora del matí i si s’entrenava amb el Barça perdia l’últim tren. Ho solucionem venint a dormir a la meva casa, a Badalona i des d’allí prenia el primer tren per a anar a Pineda. Van ser uns mesos fins que Jordi Bonareu el va poder acostar a Mataró i era més còmode. Va ser un més de la família i la meva esposa María Teresa ho va tractar sempre com a un fill. Jo havia participat també en el seu fitxatge perquè Nino li va ficar 32 punts a la Penya i Palets, que era el directiu del Barça, em va dir que calia fitxar-lo i ell i jo vam anar a veure a Buscató ja el seu pare”.
Precisament Bonareu va ser un dels pilars de l’equip. “Era un pivot molt anotador que tirava per sota”, explicava Canals, que destacava al Nino malgrat la seva joventut. “Bonareu, els germans José Luis i Alfonso Martínez, Nino i jo formàvem l’equip inicial, que jugava gairebé tots els minuts perquè les coses no eren com ara i una cosa molt rara havia de succeir perquè es fessin canvis”, assenyalava el badaloní, considerat com un dels millors defensors de l’època.
Però guanyar la Lliga no va ser fàcil. Primer perquè Alfonso Martínez va arribar amb dos partits de sanció de l’anterior temporada, un problema que es va solucionar cedint-lo al Mataró que que disputés el Gonzalo Aguirre -la Lliga de Segona Divisió- i respescandolo quan havia complert la sanció. El Barça va poder començar al complet, però aviat va perdre davant la Penya (45-53) i es va veure per darrere en la classificació. Però els badalonins van perdre davant el Bandejo Verd i l’Ibèria i el títol es va convertir en un mà a mà entre Barça i Madrid. Estaven igualats a punts però el basket-*average era favorable als blancs (51-36 a Madrid i 59-58 a Barcelona) i tot quedava pediente d’alguna sorpresa en l’últimes jornades. Va complir el Barça, però no el Madrid que va caure en la pista del Orillo Verd. “És un dels meus millors records, per descomptat, encara que després va arribar la retirada de l’equip en l’estiu del 61. “Passem a jugar en Regional. Un juvenil (Balbuena, jo i joves que en alguns casos eren fills dels socis, com volia Llaudet. Em vaig quedar perquè m’agradava el Barça”.
Canals, que ja entrenava a l’infantil del Barça quan era jugador, va anar derivant cap a l’ensenyament del Barça, principalment amb nens encara que va anar provisionalment entrenador del primer equip blaugrana. Mai va deixar de viure a Badalona i això va facilitar que entrenés al Sant Josep, Joventut -on va fundar l’Escola de Básket- i Círcol Católic, a més del C.E. Mataró i de la selecció espanyola B. És d’aquesta labor d’ensenyament de la qual es mostrava més orgullós i de la qual va confeccionar un curt manual que hagués de ser d’obligat compliment per a tots els pedagogs de l’esport i en el qual poden llegir-se coses tan interessants com “si vols desfer-te d’un defensor, pega’t a ell” o “els homes quiets donen avantatge a la defensa” o “la repetició de l’èxit és l’aprenentatge i, per tant, quan un moviment s’ha entranado nou milions de vegades s’ha d’entrenador altres nou milions si és necessari… i dues vegades més els diumenges al matí”.
Canals assenyalava que no era alt ni gran saltador. «Només un aler de 1,75, però sempre vaig ser intens i la meva especialitat era la defensa. Vaig entrar en la selecció espanyola per la defensa. De cara als Jocs del Mediterrani érem 14 convocats i calia descartar a dos de cara a la competició. Van portar 12 chandals i un dels quals es va quedar amb ell vaig ser jo. Vaig pensar que estava fora de l’equip però vaig seguir en la concentració de Mataró. Allí vam estar un mes i jo a penes tenia protagonisme fins que juguem un partit de preparació amb l’equip local. Jugava Soro, que era una bèstia anotant i els primers minuts va ficar molts punts. Llavors Jacinto Ardevínez, el seleccionador, em va dir que sortís a defensar-lo. Em va sortir molt bé. Em vaig quedar en l’equip i vaig jugar bastants minuts en els Jocs del Mediterrani, fins i tot marcant a un jugador grec que es deia Manias i que era la seva gran estrella. Ho vaig treure en els dos partits que disputem amb ells i guanyem la medalla d’or”.
Va ser el millor record d’una generació autodidacta. «Jo als 27 anys tirava molt mal i el seleccion Ardevínez em va dir que havia d’aprendre i va ser un company en la seleccion i rival de club, Eduardo Kucharski, qui em va ensenyar. ‘cal tirar amb la gemma dels dits’, em va insistir’. I això va ser el que posteriorment jo vaig ensenyar a tots els joves que van passar per les meves mans”, explicava en el seu pis de Badalona.
Homes com ‘Juanito’ Canals són els que han marcat la història del bàsquet barcelonista. I de l’esport.