Dejan Bodiroga

Salvador Alemany tenia el vistiplau de Josep Lluís Nuñez per posar en marxa un nou projecte basquetbolístic. Arribava l?estiu del 2002 i el dirigent barcelonista va apostar per Svetislav Pesic. Un cop aconseguit el seu objectiu, va parlar al tècnic d’un fitxatge algunes vegades intentat però mai concretat: Dejan Bodiroga. Diuen que Pesic, que era el seu entrenador a la selecció de Iugoslàvia, el va convèncer amb una única trucada telefònica. La veritat és que aquell estiu va aterrar al Palau el jugador europeu amb millor palmarès de tota la història. Bodiroga va arribar amb 29 anys (havia nascut a la població sèrbia de Zrenjanin) i ho havia guanyat gairebé tot quan va vestir de blaugrana perquè als 17 anys ja era professional a Itàlia després d’haver passat per l’equip de la seva ciutat i pel Zadar. “No m’interessa la NBA perquè vull ser un líder a Europa i guanyar molts títols”, va repetir. Va ser un líder allà per on va passar i es va retirar com a campió de les tres lligues més importants d’Europa (Espanya, Itàlia i Grècia), amb tres Eurolligues (dues amb el Panathianikos i una amb el Barça), amb dos Mundials, tres Eurobasket i una plata olímpica (Atlanta’96) amb la selecció iugoslava. Sent sempre l’indiscutible líder i moltes vegades el MVP de la competició corresponent.

La seva altura de 2,05 metres la va aconseguir quan només tenia 15 anys i l’exjugador iugoslau Kresimir Cosic va ser qui va treballar en la seva tècnica individual, que el convertiria en imparable per a qualsevol defensa.

La guerra civil del seu país el va posar en una situació difícil en ser un serbi a terres croats -estava a Zadar- i va recalar a Itàlia després de rebutjar ofertes de l’AEK Atenes i de l’Olimpiakos. El seu destí va ser el Steffanel de Triestre entrenat per Bogdan Tanjevic on es donaria a conèixer tota Europa. En la seva primera temporada va portar el seu equip a playoffs fent una mitjana de 21,3 punts per partit. Tenia 18 anys. Va guanyar la Copa primer i després la Lliga italiana i va acceptar una oferta del Reial Madrid. Però el club blanc no va saber aprofitar les seves qualitats i no va guanyar cap de les dues Lligues que va disputar. Decebut, se’n va anar al Panathinaikòs, amb qui ho va guanyar tot, incloses dues Eurolligues. També va triomfar a nivell de selecció ja que va formar -amb Djordjevic, Divac, Savic com a més destacats- un potent equip que va derrotar la Lituània de Sabonis a la final de l’Eurobasket d’Atenes 1995. Aquell any Sacramento ho va triar al draft (número 51), però el jugador tenia molt clar el seu no a l’NBA i mai s’ho va plantejar.

Com era Dejan Bodiroga?

Alt (2,05 metres) i escassament atlètic, basava tot el seu joc en els fonaments. Jugava amb esmòquing. Semblava que tot era fàcil amb el seu joc de peus i amb la seva qualitat que li permetia convertir en imparable la mateixa jugava tot i fer la sensació que la realitzava en càmera lenta. “Aturar Bodiroga a l’un contra un és impossible; només el conjunt dun equip pot fer-ho. Si intentes marcar-lo amb jugadors més baixos, et postejarà; si hi poses a sobre un jugador més alt, el driblarà, és senzillament imbatible”. La frase és del tècnic Jasmin Repesa i defineix amb claredat la realitat. Un bàsquet fàcil, com el tennis de Roger Federer. Fitxar-lo era com fitxar cinc jugadors, ja que podia ocupar qualsevol posició sobre la pista. Dejan estava sobrat també de capacitat de lideratge i els últims trets sempre eren per a ell. Podia llançar des de lluny amb encert o provar una mitja entrada amb tir a tauler. Tothom sabia què faria… però ningú podia aturar-ho.

La seva arribada al Barça va canviar la destinació europea del club. Amb ell va arribar el seu amic Fucka i el pivot alemany Femerling i aquí es van trobar Jasikevicius i un encara inexpert Navarro. Però tot girava al voltant de Bodiroga. “Sé que m’han fitxat per guanyar l’Eurolliga i acabar amb la mala ratxa i això és el que intentarem entre tots”, va declarar en la presentació com a barcelonista. I ho va aconseguir mesos després al Palau Sant Jordi derrotant CSKA i Benetton i sent el MVP de la competició. El Barça va arrodonir la seva millor temporada guanyant la Copa i la Lliga i l’any següent va tornar a guanyar ACB i va ser nomenat MVP de la final. Amb 32 anys ja va passar la seva última temporada al Barcelona vivint els problemes interns de l’equip pel canvi de filosofia respecte a la secció de bàsquet.

Després de la retirada va seguir lligat al bàsquet com a vicepresident de la Federació Sèrbia i sempre ha tingut una visió molt clara d’aquest esport. Les reflexions actuals són tan interessants com eren els seus moviments de peus. “El bàsquet ha esdevingut atletisme. S’ha oblidat la tècnica. Es busca més la potència i hi ha molt pocs jugadors que dominin tècnicament el joc. També és molt més tàctic. Pocs passen dels 20 punts perquè quan en porten més de 10 l’entrenador els canvia. M’apassiono quan veig jugadors complets. Sense tècnica i talent no hi ha bàsquet. Les pistes s’omplen per veure els jugadors. Ells són els protagonistes sempre.

Ningú no ha pagat mai una entrada per veure si un entrenador planteja una zona 2-3 o una defensa individual. Com va dir Nikolic, “un jugador fa gran un entrenador i un entrenador ajuda un jugador a ser gran””. Pel que fa a la NBA manté la seva filosofia de quan era jugador. “Si a la NBA dels últims anys li treus a Pau, Nowitzki, Ginòbili, Parker no queda gaire. Fins que comencen els playoffs hi ha molts partits que no es poden veure. És igual perdre o guanyar. Perds 65 partits i diuen: ‘vingui xavals, un altre any més’. Aquí a Europa has de guanyar, si no et fulminen”. L’opinió del que molts aficionats en deien ‘déu’.

Ho vols compartir?