Pedro Cesar Ansa

Va arribar al Barça en silenci i es va anar 10 anys després de debutar en el primer equip per a iniciar una nova etapa esportiva que enllacés amb la professional. Va fitxar per Cajamadrid perquè Pedro Cesar Ansa Araiz era un economista amb futur. Intel·ligent dins i fora de la pista, Ansa va saber adaptar-se sempre al seu paper, en el qual millor podia rendir per al Barça. Va destacar en els equips inferiors del club barcelonista i va arribar al primer equip, en 1975, amb 18 anys i de la mà de Ranko Zeravica, convertit en un jugador de qualitat, excel·lent en els llançaments i les penetracions. Mai fallava quan era requerit per a prendre la plaça de Epi o Sibilio, els dos alers titulars en una època en què les rotacions no eren el normal. “EpiiChichoeren dos monstres. Per a mi això tenia alguna cosa de bona sort, perquè era un plaer jugar i entrenar-me amb ells, i també de mala sort, perquè era molt difícil llevar-los minuts”, reconeix obertament. “A més, era una època en la qual no se solia girar tant com ara. Els entrenadors eren així. Anaven a mort amb el quintet inicial. Crec que podíem haver jugat una mica més els suplents. No dic que jo m’hagués igualat aChichoiEpi, però sí haver estat una mica més en la pista i hagués sortit bé per a l’equip”, va explicar anys després ‘Perico’ com se’l va conèixer en el món del bàsquet.

Ansa es va definir, ja retirat, com “un jugador agressiu, més atacant que defensor. M’agradava molt córrer el contraatac. I, encara que no era un excel·lent tirador, sí que ficava des de mitjana distància”. El premi a passar més temps del desitjat en la banqueta el compensen en certa manera els títols: dues Lligues, sis Copes del Rei i una Recopa. “La veritat és que érem un grup genial. Hi havia molt bona relació en una generació nova que va agafar el relleu de l’anterior. Basta dir que després dels partits normalment sortíem tots a sopar. Gaudíem molt amb tot”, recorda.

Ansa va ser un jugador de pocs equips. Va començar en els Maristes de Sant Joan, el mateix col·legi que Solozábal. Va passar al juvenil del Sant Josep de Badalona per a posteriorment incorporar-se al Barcelona. Va explicar la seva marxa del Barça en 1985 en una declaracions a El Mundo Deportivo: “M’ha costat bastant la decisió de deixar Barcelona i traslladar-me a Madrid, però era evident que havia acabat una etapa i dono principi a una altra. En els últims anys sentia la sensació que estava adoptant un postura conformista i que si hagués fet abans aquest pas, podria haver arribat més alt”. Es va retirar tres anys després -en 1988- i va treballar amb exito com a economista en Cajamadrid.

Va tornar al FC Barcelona per a presidir la Associació de Veterans en la qual realitza una excel·lent labor compaginant els seus coneixements com a economista i com a ex-jugador del club.