1972: Miguel López Abril

Va ser la primera final europea disputada pel FC Barcelona. Final de la Copa Korac de la temporada 1974-75 i davant un rival de postín: el Cantú que llavors es cognomenava. Un dol de luxe amb dues bases de gran nivell. Per l’equip italià l’indiscutible Pierluigi Marzoratti, possiblement el millor del moment. Per part catalana, Miguel López Abril, un jove de 21 anys que s’havia guanyat el prestigi en una excel·lent temporada, que li havia col·locat a les portes de la selecció espanyola que anava a disputar l’Eurobasket de Iugoslàvia. El Squibb es va emportar el títol, però López Abril va fer encara més gran el seu popular diminutiu: Miguelito.

Qui va ser Miguelito? Possiblement el primer referent de la pedrera barcelonista, el primer jugador de l’època moderna que va arribar a internacional sortint dels equips basis del club. Un ídol per als aficionats d’un Palau Blaugrana que encara feia olor de nou (seva va ser la primera canastra en un partit de júniors).

Va néixer en L’Hospitalet i va aprendre els fonaments en el col·legi Santiago Apòstol. Era un barcelonista convençut i quan el Barça li va anar a buscar no va tenir cap dubte. Va jugar en les categories inferiors del club i va debutar en el primer equip en la temporada 1972-73. Va ser titular durant set anys fins que en 1979 es va anar al Manresa per un desacord contractual amb Jordi Bonareu, en aquells dies màxim responsable de la secció. Va compartir entrenaments i bastants partits amb Nacho Solozábal, que va ser qui va prendre el seu relleu. Era un altre base sortit de la pedrera del club.

Amb Miguelito -nom amb el qual se’l coneixia en el món del basket- el Barça va arribar a l’elit i a disputar els títols amb els millors. Primera final europea (Korac 1974-75) i dues Copes del Rei (1978 i 1979) en una epoca en què l’hegemonia del Reial Madrid a Espanya era intractable.

“El Madrid era molt fort llavors i nosaltres érem un equip molt jove, amb gent com Epi, Nacho Solozábal, Sibilio… Però ja començàvem a fer les nostres coses”, recorda el base de 1,85 metres. Era un jugador complet i cerebral -“posa en marxa la computadora, Miguelito”, li deia Juan Domingo de la Creu abans dels partits. Ell es defineix ara com “un bon passador al qual li agradava controlar el joc. Però feia més coses en el vestuari. Sempre li deia als companys que havíem d’estar units malgrat que no estiguéssim d’acord amb l’entrenador algunes vegades, que no podíem tirar per terra tot el treball. Havíem de ser nosaltres mateixos”. El seu lideratge era indiscutible. Després va jugar al Manresa des de 1979 a 1981 –“va ser especial jugar allí. Ho passem malament a nivell econòmic, però érem un gran equip. Després d’eliminar al Joventut, aconseguim jugar una final de Copa, la qual cosa en aquella època va ser increïble”– i més tard en el Caixa de Ronda i en el Joventut per a tancar la seva carrera amb una temporada a Vitòria.

Sens dubte, els seus millors moments els va viure en el seu club, en el Barça, al qual després va tornar com a tècnic de les categories inferiors –“Tinc fama d’entrenador de pedrera, sí. M’agrada més treballar amb joves, ensenyar-los. Amb els professionals cal ser, diguem, més polític”-.Va dir López Abril en el 2019 quan encara dirigia a equips de la pedrera del F.C.Barcelona.

Només va ser 9 vegades internacional -Díaz Miguel va prescindir d’ell després del mal resultat d’equip en l’Eurobasket 1975- però va deixar l’etiqueta de base intel·ligent i de persona exemplar per allí on va passar.

López Abril va morir en el 2021 i amb ell es va anar el primer barcelonista que va portar a la selecció espanyola, sortint des de la pedrera, i havent jugat en tots els equips inferiors del Club.

Ho vols compartir?