-
Estrellas blaugranas
1975: Juan Domingo de la Cruz
Va arribar al Barça sense fer soroll però es va convertir en un pivot determinant
De la Cruz va ser un dels pivots més consistent de l’època
Antoni Serra, que entrenava llavors el Manresa i que després va ser doble campió de Lliga amb el FC Barcelona, va arribar una tarda de l’estiu de 1975 al Palau en companyia del president del club manresà, Josep Salido. El seu objectiu era aconseguir la cessió de Juan Domingo de la Cruz, acabat d’aterrar al club barcelonista. ¿Qui era De la Cruz? Doncs els mitjans de comunicació s’ho preguntaven i el Barça no oferia massa detalls. Però no va trigar a descobrir-se el misteri -era un pivot arribat des de Buenos Aires que podia jugar com espanyol- i tampoc vam necessitar molts anys més per adonar-nos que es tractava d’un excepcional jugador, un tipus honrat i, després, un barcelonista de veritat. Perquè encara ara, De la Cruz respira barcelonisme per tots els porus del seu cos.
Juan Domingo de la Creu Fermanelli havia nascut a Buenos Aires (Pasteur) el 6 de febrer de 1954 i va arribar a Espanya gairebé per casualitat en una gestió exprés d’Eduardo Portela. Aquest mateix estiu de 1975 es decideix que no hi haurà cessió -ni a Manresa ni a ningú- i que es queda al primer equip. Començava una llarga etapa plena d’èxits perquè el que aviat van batejar -diuen que va ser Chicho Sibilio- com ‘el lagarto’ va resultar un dels fitxatges més rendibles. No era un pivot sobrat de quilos (93 quilos en la seva primera època per les seves 2,06 metres), però la seva rapidesa compensava la potència d’altres. De la Cruz va aturar a tots els pivots amb què es va enfrontar i van passar a la història els seus marcatges a Vladimir Thachenko -en 1979 jugant amb la secció espanyola- i a Arvydas Sabonis a la final de la Recopa de la temporada 1984-85, el primer títol europeu que va guanyar el Barça
De la Cruz va arribar molt jove al Barça i va fer aquí tota la carrera esportiva
Ni ell mateix podria imaginar-se en 1975 que anava a estar 12 anys al Barça, que guanyaria dues Recopes, una Korac, 7 Copes i 3 Lligues i que anava a ser 131 vegades internacional amb la selecció espanyola. Anys després es va sincerar en una entrevista. “Si sóc sincer he de dir que quan em van dir Barcelona, vaig mirar en un mapa, perquè pensava que era un poble d’Itàlia. En aquesta època ens ficaven el NO-DO a Argentina, i tot era Reial Madrid, Franco, el futbol …. jo no era massa seguidor del bàsquet, però arran que un oncle meu em va portar a veure un torneig en el Luna Park en el qual jugaven Espanya i Argentina, vaig tenir un primer contacte directe amb el bàsquet “. Un parell d’anys després d’això, De la Cruz jugava al San Lorenzo d’Almagro.
La seva ràpida nacionalització el va convertir en un fitxatge perfecte pels interessos del Barça
“Va ser quan el Barcelona va fer una gira per Argentina, i en un torneig a Mar de la Plata, se suposa que havíem de jugar contra ells. Dic se suposa perquè no vam guanyar la nostra semifinal, i no vaig arribar mai a jugar contra el Barcelona. El cas és que aquí em va veure Ranko Žeravica, i va estar parlant amb mi, em va preguntar si tenia família a Espanya … Jo vaig pensar que quedaria tot en res, però al cap de poc Portela es va posar en contacte amb mi i em va animar a fer el pas de venir-me al Barça. En un primer moment em van tenir amagat, només entrenava, però el tema de la meva nacionalitat va sortir ràpid. En menys de mes i mig ja tenia els papers perquè era tot molt legal, molt transparent. Els meus avis eren de Salamanca, així que sóc un “oriundo” legal, no dels que van aparèixer després per aquí. En principi la idea era cedir-me al Manresa, però Ranko va voler que em quedés a l’equip. Jo vaig arribar amb un any de contracte que de seguida es va ampliar a tres i així fins als dotze anys que vaig estar “.
De la Cruz valora molt positivament la seva estada al Barça. “Vaig tenir una etapa per a mi que no va ser bona, que va ser la de Kucharski, en què gairebé ni entrenàvem. Recordo que ens deia,” si voleu podeu venir a fer una miqueta de tir, però en texans … “. La resta d’etapes bé, jo no em puc queixar, des del club sempre he rebut bon tracte a nivell directiu, i amb els entrenadors, uns millor i altres pitjor. En l’última època d’Aito ja estava clar que ell no comptava amb mi. Quan porten a Trumbo i es nacionalitza em van dir que qualsevol es podia quedar fora, fins Epi, i això no t’ho menges “.
De la Cruz se’n va anar a Palma de Mallorca i després a Costa Rica, però sempre ha mantingut el contacte amb els seus ex-companys i sempre amics (Flores, Solozábal, Sibilio, Norris …) i, sobretot, ha estat el primer seguidor del Barça, al qual va arribar per casualitat però al que no oblida.
La lluita pels rebots va ser un dels punts forts del joc de De la Cruz