• Estrellas blaugranas

    1958: Jordi Bonareu

    El pivot que no necessitava centímetres

    Jordi Bonareu va arribar al FC Barcelona a la temporada 1958-1959. Va aterrar al Barça i simultàniament va arribar Nino Buscató. Un de Pineda, l’altre de Mataró. Els dos van ser les peces claus del ‘doblet’ blaugrana. Van guanyar el mà a mà amb el Madrid a la Lliga després d’un final impressionant amb 13 victòries consecutives i van superar el Aismalibar (50-36) a la final de Copa. “Va ser un partit que es va suspendre en diverses ocasions -explica Bonareu- i al final es va programar quatre dies després del meu casament, que no el podia ajornar. El vaig jugar després de només tres dies de viatge de nuvis “.

    El Barça va trigar 22 anys a tornar a guanyar una altra vegada la Lliga. I, precisament, també amb Jordi Bonareu com a protagonista. Aquesta vegada com a directiu responsable de la secció. El va fitxar Josep Lluís Núñez d’una forma més que rocambolesca. “Érem veïns de seient a la tribuna del Camp Nou i vèiem junts els partits de futbol -explica Bonareu-, havíem parlat de basket i ell coneixia les meves idees. Un dia, quan ja havia guanyat les eleccions, em va dir Antón Parera que el president volia reunir-se amb mi. Em va proposar fer-me càrrec del bàsquet i li vaig dir que li anava a crear complicacions, que no volia que manessin cap dels directius que llavors s’encarregaven de les seccions i que hauria una revolució en l’equip. Em va donar carta blanca i va començar un projecte de tres anys … encara que no es va necessitar tant de temps per tornar a guanyar el títol. El pressupost era de 60 milions de pessetes “. Va ser en la temporada 80-81 amb Antonio Serra -fitxat per Bonareu- al banc quan es va trencar l’hegemonia madridista. Un cop de dits de Luis Miguel Santillana al Palau Blaugrana quan el Madrid semblava tenir-ho tot guanyat portar al desempat i a Oviedo el Barça va ser superior. Però Bonareu ho va celebrar des de fora perquè la carta blanca de Núñez no va ser tan blanca com s’esperava i, sense cap vincle econòmic, amb una personalitat forta i unes idees clares, va plantar al president poc després de la primera victòria barcelonista al Pavelló de la ciutat Esportiva del Reial Madrid i després d’una polèmica en què Núñez va imposar una volta d’honor a la pista del Palau quan encara no s’havia guanyat res. Va ser tota una desaparició del món del bàsquet. A Jordi Bonareu se l’ha vist molt poc des de llavors en els pavellons. “Vaig treballar en una empresa que vaig crear a Santo Domingo, tot i que fa uns molts anys que dic que em vaig jubilar”, explica.
    Però, qui va ser Jordi Bonareu? Sens dubte, un dels homes més importants.

    Jordi Bonareu-crop-1

    Jordi Bonareu era un jugador imparable amb les seves penetracions

    “Tot just vaig jugar sis temporades. Que per què ho vaig deixar tan aviat? Tenia que treballar”. Eren, és clar, altres temps. La prehistòria del bàsquet espanyol. Les èpoques en què uns pocs jugadors intentaven divertir-se amb un esport que no els donava per guanyar-se la vida i, en la majoria de casos, ni tan sols per a quatre capritxos barats. Jordi Bonareu era un d’ells; sens dubte el millor anotador de llavors. El bàsquet era tan fàcil per Bonareu que podia permetre el luxe d’anotar 46 de 48 tirs lliures en els Jocs del Mediterrani disputats a Barcelona el 1955 o d’estar sempre per sobre del 90% en les competicions nacionals “i això, explica, que en aquella època les pilotes i les anelles eren diferents en totes les pistes i calia adaptar-se al material que volguessin posar-te els rivals “.
    Jordi Bonareu va ser un jugador autodidacta, fet a força de moltes hores en una pista de cinc metres situada al pati de la casa paterna, a la població barcelonina de Mataró, bressol de molts personatges importants del nostre esport. Allà va aprendre la tècnica que li va valer després per superar rivals molts més forts i alts perquè, com ell mateix assenyala, “el bàsquet, al final, sempre és un un contra un”. Va brillar en el Mataró i en el Orillo Verd i Raimundo Saporta va voler fitxar-lo per al Reial Madrid. I el va fitxar, però una malaltia del seu pare el va obligar a tornar a Mataró.

    El FC Barcelona es va dirigir ràpidament a ell. La joia del bàsquet espanyol del moment, l’home que havia estat el màxim anotador en els Jocs del Mediterrani de Barcelona i que havia batut el rècord amb 45 punts, estava lliure i podia fer campió a qualsevol. La ‘llegenda Bonareu’ fins i tot s’havia universalitzat quan va polemitzar amb els jugadors del Syracusa, el mític equip professional nord-americà, campió de la NBA que concedia 40 punts d’avantatge en els seus rivals europeus. Va jugar aquí cinc partits i el segon d’ells, que el va enfrontar a Barcelona a la selecció catalana reforçada per Joaquín Hernández i Antonio Díaz Miguel (victòria visitant per 65-95).

    Va ser el màxim anotador dels Jocs de la Mediterrània de Barcelona i va aconseguir un rècord d’anotació en un partit (45 punts). I va durar 50 anys

    1958-1959 TEMPORADA-JL MTEZ-70

    Jordi Bonareu (segon a la esquerra) va formar part de l’equip del Barça que va guanyar la Lliga 1958-59

  • Estrellas blaugranas

    1958: Jordi Bonareu

    El pivot que no necessitava centímetres

    Aquest partit va permetre a Bonareu guanyar una interessant aposta, com ell mateix recorda ara, 63 anys després: “Es van riure molt quan els vaig dir que amb la meva alçada no jugava de base, sinó de pivot, i Dolph Schayes, la gran estrella d’aquell equipàs , em va dir que si era capaç d’anotar 20 punts em regalaria unes botes i una pilota americana. Em feia molta il·lusió, perquè aquí no es trobaven. Jo li vaig contestar que els marcaria 25. Vaig anotar 28″.  Els va tornar bojos -explica Nino Buscató- perquè no sabien com marcar-li si li suraven tirava i les ficava i si li pressionava feia una entrada imparable,  tirant per sota i sempre era cistella o falta personal. I com ficava tots els tirs lliures … ”
    El seu moment estel·lar a nivell internacional va ser el 12 de febrer de 1955 jugant contra Bèlgica en els Jocs de la Mediterrània de Barcelona. Va guanyar Espanya (87-62) i Bonareu va anotar més de la meitat dels punts de l’equip, 45, 27 d’ells en una segona part excepcional. Bonareu va tancar aquells Jocs de la Mediterrània amb 46 tirs lliures anotats de 48 llançats.
    Resulta reconfortant comprovar la seva lucidesa amb què expressa ara la seva filosofia sobre aquest esport. “Als anys 50 el bàsquet era més intuïtiu, més hàbil i tenia més tècnica individual, perquè els entrenadors donaven als jugadors més marge a la iniciativa pròpia. El bàsquet d’ara no és espectacular. Quants contraatacs es fan en un partit ? la major part del temps se’l passa el base botant la pilota i la gent s’avorreix. Prefereixo perdre per 112-100 que per 58-56 “. ¿Culpables? Per Bonareu són els entrenadors. “Estic d’acord amb Larry Bird, que diu que l’entrenador és el culpable del 85% dels partits que es perden”. ¿Que com seria per a ell el conjunt ideal? Ho té clar. “Un equip d’amics, format per cinc jugadors de categoria, segons el nivell de l’equip, dos que els poguessin reemplaçar i tres amics que els ajudin en els entrenaments i que fomentin bon ambient en els viatges”. “És important -afegeix- que l’entrenador no li tregui la personalitat al jugador, que és el contrari al que està succeint últimament. Si abans amb un sol entrenador ja ens creava mal de cap, m’espanto ara en pensar que pot passar quan veig al banc més persones de carrer que jugadors. Els entrenadors no entenen, per exemple, que el pivot ha de ser el segon jugador de l’equip en llegir el joc, no un pal com és ara “. La seva llunyania dels pavellons no significa una renúncia al basket. Jordi Bonareu segueix portant el verí a la sang i fa uns pocs anys encara era capaç de treure’s l’americana a Santo Domingo i anotar davant d’un director de banc que l’acompanyava i els xavals que estaven jugant en una pista de carrer els suficients tirs lliures com per deixar-los amb la boca oberta. “La mecànica de tir no s’oblida ni als 80 anys, el que passa és que ara no hi ha tècnics disposats a ensenyar sinó que volen només guanyar. Si a mi em diuen que he de fer dos passos i ficar-la, no podré, però llançar parat … això no s’oblida “.

Newsletter

Informa't de les nostres activitats per mail:

Copyright © 2016 - Associació d'antics jugadors de bàsquet del F.C. Barcelona

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos y para mostrarte publicidad relacionada con sus preferencias en base a un perfil elaborado a partir de tus hábitos de navegación. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Más información
Privacidad