• Estrellas blaugranas

    1956: José Luis Martínez

    Va ser campió de Lliga i Copa en la temporada 1958-59

    José Luis Martínez va ser un jugador molt important durant la seva trajectòria en el Barça

    Va ser un dels integrants de l’equip campió de Lliga en la temporada 1958-59, però ha estat molt més que un jugador d’un moment i, per descomptat, molt més que el ‘germà de l’Alfonso Martínez’ com se li va conèixer durant algun temps. José Luis Martínez és un dels jugadors amb més qualitat i personalitat que ha passat pel FC Barcelona i, per descomptat, un estrella en la seva època, quan el bàsquet barcelonista feia els primers passos en l’elit.
    José Luis Martínez va arribar al Barça de la mà de Fernando Font i d’Albert Almirall quan tot just havia complert 14 anys. Tres anys abans havia arribat a Barcelona, ​​juntament amb tota la seva família, des de la seva Saragossa natal, on va néixer el febrer de 1935. Els seus pares li van matricular a la Salle Bonanova, un prestigiós col·legi barceloní, allí es va iniciar en el bàsquet, passió que després compartiria amb els seus germans Alfonso i Miguel Àngel. “La vida té molt d’atzar. Hi ha coses que no pots controlar que canviaran el teu destí. I el meu fitxatge pel Barça és una mostra d’aquest atzar. Almirall em va dir: ‘vine que farem un equip juvenil’ i Fernando Font era l’encarregat de seleccionar els jugadors. Érem molts i només quedava una plaça quan va arribar el meu torn. Em va llançar una pilota. ‘Agafa-la’, em va dir; ho vaig fer i li va agradar. ‘Bé, tu també et quedes’. Així es va completar l’equip i vaig arribar al Barça. Són coses que poden canviar la teva vida i és clar que la meva la va canviar”. Corria l’any 1949 i s’obria un horitzó nou. Ho explicava amb tot luxe de detalls José Luis Martínez que desbordava amb anècdotes i records. Instal·lat a l’illa canària de La Palma amb la seva dona Maria José Pérez Gómez (miss Espanya l’any 1963), fins a la seva mort en el 2017, viatjava amb freqüència a Barcelona per visitar els seus fills i freqüentar als seus amics de l’època en la qual jugar al Barça tenia poc a veure amb el que ara coneixem.

    Va portar el número 10 durant tota la seva trajectòria barcelonista

    “Jugàvem a Les Corts, en una pista habilitada en uns dels gols i els vestidors estaven sota la tribuna, per descomptat sense aigua calenta a les dutxes. No hi havia encarregat de material ni res semblant i deixaves la samarreta i t’ho rentaven tot i que el xandall t’ho portaves a casa. Recordo que un company (Manolín) no ho portava per rentar i el deixava penjat allà fins al següent dia. Amb tota la temporada així és fàcil imaginar les condicions en què arribava el xandall al final. Llavors, el club només et donava la samarreta i les sabatilles. ¿Diners? no, no es pagava res en aquella època. Com a molt, una passada per veure el futbol “. El moment era convuls amb un Barça amb escàs poder i amb l’aparició de nous equips que començaven a abonar alguns diners. És el cas de l’Aismalibar, un equip de Montcada -una població propera a Barcelona-, que volia fer-se gran i disposava de mitjans. Tomàs Pallaroa, el seu president, va aconseguir fitxar José Luis Martínez -i al seu germà Alfonso- que van arribar per lluitar pel títol de la temporada 1955-56 encara que van haver de conformar-se amb la segona posició després del Reial Madrid. Amb Kucharski d’entrenador-jugador,  l’Aislmalibar va aportar una mica d’aire fresc al bàsquet -amb una bona defensa en zona, per exemple- però es va mantenir poc en l’elit, entre altres coses perquè Raimundo Saporta ja havia pres el poder i el Madrid va començar a portar-se als millors jugadors, entre ells els germans Martínez, que van vestir de blanc durant dues temporades. Va ser llavors, final de la temporada 57-58 quan José Luis, que havia acabat els seus estudis de Dret, li va comentar a Alfonso que ell no tornava a Madrid. “José Luis era mil vegades millor que jo -comentaría anys després Alfonso-, però es va retirar aviat, va acabar els estudis de dret i estava cansat d’anar d’un lloc a un altre sense guanyar molts diners”.

    El germà gran dels Martínez va ser sempre el líder del petit, Alfonso

  • Estrellas blaugranas

    1956: José Luis Martínez

    Va ser campió de Lliga i Copa en la temporada 1958-59

    José Luis Martínez va jugar amb els Veterans del Barça fins als 80 anys

    I com no hi havia contractes, es van anar a l’hotel Manila de Barcelona a explicar a un Saporta convençut de la seva continuïtat que no anava a seguir cap dels dos perquè Alfonso va decidir seguir el camí del seu germà. “Es va cabrejar molt Saporta perquè perdia a dos jugadors gairebé sense temps per buscar recanvi -va explicar José Luis- i va dir que ens enfonsaria, però jo li vaig dir a Enrique Piera, directiu del Barcelona, ​​que estàvem decidits a anar-nos al seu club. El va sorprendre perquè era tard però ens va buscar lloc i jo vaig poder tornar al Barça “.

    El Madrid no va tenir poder de reacció -fins l’any següent no va trobar la solució fitxant als americans Borràs i Galíndez- i el Barça podia arrodonir una gran plantilla que anava a donar moltes alegries en la temporada 1957-58. En 2017, José Luis Martínez encara recitava de memòria l’equip – “Bonareu, Buscató, Canals, Cano, Alfonso, Mateu, Meléndez, Miró, Plana i jo, amb Isal d’entrenador” – que va aconseguir tenyir la Lliga de blaugrana. “Les coses havien canviat. Vam passar de jugar a Les Corts al Palau dels Esports del carrer Lleida i Llaudet recolzava totalment la secció. Tot i que el Madrid va aconseguir incorporar a última hora al porto-riqueny Johhny Báez -que va ser el màxim anotador de la Lliga- el Barça va ser campió amb 40 punts (per 38 dels blancs) i va aconseguir el doblet a la Copa vencent en la semifinal al seu màxim rival i imposant-se a l’Aismalibar a la final (50-36). “Recordo que vam sortir al camp de futbol a oferir el trofeu, una cosa que no s’havia fet mai “, explicava José Luis, que va vestir dos anys més de blaugrana, però que ja tenia decidit encarar la seva vida pel camí de Dret i, després, de la pedagogia”. El bàsquet m’ha donat molt i tinc bons records dels meus dos passos pel Barça. Va ser l’atzar, aquest que et pot canviar la vida en un segon “, explicava envoltat de trofeus a la seu de l’Associació de Veterans del Barça abans de tornar a la Palma on va morir en 2017.

Newsletter

Informa't de les nostres activitats per mail:

Copyright © 2016 - Associació d'antics jugadors de bàsquet del F.C. Barcelona