Un equip titular de la temporada 1955-1956. D’esquerra a dreta: Lovrics, Parra, Folgosa, González i Pepe Soro

Nascut el 12 de gener de 1936 a Barcelona (barri de Gràcia), va viure la seva infància entre aquesta ciutat i terres aragoneses amb qüestions familiars, però als 12 anys es va establir definitivament a la Ciutat Condal, on va donar els seus primers passos en el bàsquet. Ara, gairebé 70 dècades després i instal·lat per sobre dels 80 anys que tots voldríem per a nosaltres, Pepe Soro rememora amb lucidesa la seva història des del local de l’Associació de Veterans que ell va posar en marxa i de la que té cura com un tresor. “Em vaig aficionar al bàsquet jugant sol i els diumenges agafava una pilota que teníem a casa -tot un luxe en aquella època de postguerra- i m’anava a una pista situada al barri del Guinardó i que era propietat del Liceu Hispà Francès i allà passava hores i hores. El bàsquet no existia en els anys 40 perquè després de la guerra va desaparèixer. El més semblant a una pista cuberta era un magatzem que hi havia a Montgat. Jo provava coses sol i practicava el tir de forma totalment autodidacta, per divertir-me i passar l’estona. Però un dia em va veure Miquel Carreras, un gran jugador, que em va portar al llavors Laietà. No sé que va veure Carreras en mi, potser que era bastant alt i físicament fort, però la seva proposta va ser un regal, que no vaig desaprofitar “. El Laietà era només el projecte de club que després es va convertir en el primer club de bàsquet fundat a Espanya. I allà és on Soro va deixar de ser autodidacta i va començar a aprendre els fonaments. Fins que va arribar el Barça a buscar-ho. “Va ser un moment molt complicat. Jugar al Barça era el somni de la meva vida, però quan van venir a buscar-me jo tenia 18 anys i havia començat a treballar en la Transmediterrània com oficinista. Havia d’assegurar-me un sou perquè llavors el bàsquet estava molt lluny de ser professional. Vaig poder alternar-ho i vaig estar gairebé 50 anys treballant allà i jugant … tot i que amb problemes. El primer va ser el 1960 amb els Jocs Olímpics de Roma. Habitualment la selecció espanyola jugava un partit a l’any i això no significava cap problema però quan ens vam classificar per als Jocs tot va canviar. Em van seleccionar i això significava una concentració i una competició, dos mesos en total. L’empresa no ho va veure amb bons ulls des de l’inici i al final va donar un no rotund. Va ser una llàstima però em vaig quedar sense Jocs Olímpics “.

Després de deixar el Barça, Soro va jugar a l’Orillo Verd de Sabadell i el Picadero per tornar i posar en marxa l’Associació d’Antics Jugadors de Bàsquet del FC Barcelona. Una llarga i bonica història. “Per a mi i suposo que per a tots els que han vestit la samarreta del Barça. Al final de la dècada dels 70 vam coincidir que volíem portar al bàsquet del Barça més enllà dels països i donar valor al que havíem viscut i après. El gran impuls va ser d’un dels germans Carreras, Pere, que va deixar de jugar, va demanar treball al club i va entrar a les oficines del departament de comptabilitat del Barça. Es va assabentar que ja existia una agrupació d’antics jugadors de futbol i va utilitzar aquesta excusa per promocionar la de bàsquet. ‘Per què no la fem nosaltres’, ens va dir. El 1976 ens vam posar a treballar cinc persones. Pere Carreras, Joan Arnau, Joan Ferrando, Ignasi Garcia i jo. Vam tenir moltes reunions i li vam donar moltes voltes en els següents mesos a la idea. Finalment i amb la idea de l’advocat José María Serdà i del directiu Joan Molas, que va acabar sent el primer president de l’Associació, ens vam constituir com a òrgan oficial de representació dels ex-jugadors en 1977. Recordo que la primera junta estava constituïda per Molas com a president, Pere Carreras com a vicepresident, Isidre Tarragó com a secretari, Joan Arnau com a comptable, Ignasi Garcia i Joan Ferrando com a vocals i jo com a tresorer. Les primera reunió per iniciar tot el procés la vam fer a les golfes de la Masia. No teníem local, bé és realitat no teníem res; només molta il·lusió. Posteriorment vam fer les reunions en una botiga de barrets del carrer Fontanella de Barcelona, ​​propietat de la família de Joan Arnau. Els nostres ingressos es basaven en aportacions dels socis, d’alguns sortejos que fèiem i de contribucions desinteressades dels negocis de les famílies dels interessats “.

Ho recorda Pepe Soro amb la tranquil·litat que dóna el saber que s’ha fet tot el possible per companys i amics. Gairebé 50 anys després l’esperit i l’entusiasme és idèntic en aquesta icona del bàsquet barcelonista, l’inventor del ganxo, el jugador que anotava fàcil, un home de club. Del FC Barcelona.